ARMÈNIA

1. EL PAÍS D'ARMÈNIA

És un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

2. HISÒRIA

Armènia va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió, al començament del segle IV. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.

El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 s'integra, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia. El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular. Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

3. MAPA

4. GENOCIDI I DIÀSPORA

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.

La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

La diàspora armènia es refereix a les comunitats armènia fora de la República d'Armènia i l'auto proclamada república independent de facto de Nagorno-Karabakh. La comunitat armènia, regió de Geòrgia és de vegades considerat com no la diàspora de la comunitat, per els seus estrets vincles amb Armènia i la presència històrica dels armeni.

Alguns autors que han tractat  tema:

- Franz Werfel amb Els 40 dies de Musa Dagh publicat al 1933:

És una novel · la escrita per l'autor jueu Franz Werfel al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc a Musa Dagh el 1915 durant el genocidi armeni perpetrat per l'Estat Turc.

La novel · la és un relat de ficció basat en la defensa de la vida real de Musa Dagh pels armenis que s'enfrontaven a les deportacions i massacres sistemàticament ordenades pel govern central. Encara que narra l'extermini dels armenis a mans de l'imperi otomà, aquesta és l'obra que llegien els jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri, doncs la seva història reflecteix, millor que cap altra, el seu martiri.

-Marc Morte amb Els fills de l'Ararat publicat al 2008:

A través de les paraules de l'anciana senyora Argopian, Kevin reviu la vida d'una nena i la seva família en un petit poble de l'interior d'Anatòlia fins que la barbàrie s'abat sobre ells. En aquest descens a l'infern, Araxie s'enfrontarà a la vida en tota la seva cruesa i perdrà la seva innocència per sempre, però també coneixerà persones i llocs que li
demostraran que fins i tot en el pitjor dels deserts la vida és capaç de sobreviure.

-Atom Egoyan amb Ararat publicat al 2002:

Està basada en la massacre de Van, durant el Genocidi Armeni.
A més d'explorar l'impacte humà d'aquest esdeveniment històric, la pel·lícula també examina la naturalesa de la veritat i la seva representació a través de l'art. 

Aquesta pel·lícula entrellaça les històries de dues famílies, amb conflictes interiors sense resoldre. Raffi, d'origen armeni, lluita amb el record del seu pare i amb les reaccions oposades que aquest record suscita en la seva mare.

M. Àngels Anglada

LA SEVA BIOGRAFÍA

Va néixer el 1930 a Vic, i curiosament va morir el dia de Sant Jordi de l'any 1999. M. Àngels Anglada era la gran de quatre germans i durant la guerra del 1936-1939 van ésser refugiats a Eukadi on allà cursa els seus estudis primaris. Encara que van ser tres anys, ella té un record molt feliç de Vic. 

Al 1945 comença a destacar en els certàmens literaris escolars, es pot dir que comença la seva carrera guanyat un premi o altre, en el certamen esmentat anteriorment. També escriu els seus primers poemes en català i posteriorment, cursa a la Universitat on coneix el seu futur marit.

Assisteix a cursos clandestins de llengua catalana, aquestes classes eren gratuïtes i també, havia assistit a alguna classe o conferència de tema literàri.

Al 1950 va  vitjar a Roma amb el seu marit Jordi de viatje de noces. I al 1951 obté un premi de llicenciatura en Filologia classica a la Universitat de Barcelona, on allà s'instala. Tot seguit, van néixer les seves filles i no tenia gaire temps per escriure, així doncs, escribia poemes familiars que no publicaba i fins que no va tenir un despatx no va escriure seriosament.

Al 1968 M.Àngels Anglada va ser professora de grac en un institut de Figueres i col·laborava en rebistes locals. Quan passen dos anys, va publicar el seu primer llibre de poemes, fa classes de català, forma part d'un jurat de premis literaris...

Després, participa en el festival de poesia l'any 1975 i continua escrivint poemes i col·laborant a diaris o revistes. No és fins al 1978 que guanya el premi de Josep Pla i tot seguit de la mort de son pare, publica el recull de poemes "Kiparissia". No només fa tot això sino que, també col·labora al 1980 en diversos moviments polítics i cívics. 

Al 1990, no té activitats clandestines i està al intitut d'Estudis Catalans.A treballat recollint dialectismes empordanesos pel Diccionari de Llengua Catalana, i també està a la comissió de lèxic.
A més a més publica Columnes d'hores , L'agent del rei,  La durada permèlia i altres contes, i finalment, Epigrames.

Al 1995,  rep la Creu de Sant Jordi i per últim publica El violí d'Auschwitz.


Aixó és tot, per acabar us deixo una foto del llibre anterior esmentat.

EL MÉS VELL DEL POBLE (ANTOLOGIA POÈTICA)

EL MÉS VELL DEL POBLE

Jo comentaré aquest poema de Josep Carner que pertany a l’Antologia poètica Supervivent d’un camp remot (Pàg. 83).

Està escrita per Josep Carner (Barcelona 1884 -Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat.

L’any 1966 va publicar el seu darrer llibre de poemes, El tomb de l’any. 

(3ª etapa). On insisteix en la visió personal del paisatge que li era més pròxim i en l’enyorança del paisatge absent.

El darrer poema d’aquest  llibre és “El més vell del poble”, un poema emocionat i emocionant com es pot dir de ben pocs.

És una declaració de principis, una declaració d’amor a la Pàtria i la bandera, és el resum de la seva fecunda vida, un autoretrat precís i és també, lamentablement, un comiat. 

És un poema amb quatre estrofes, els dos primers tenen quatre versos i els dos últims en tenen tres. Són decasíl·labs (de 10, art major).

Té una rima consonant ja que es repeteixen totes les vocals i consonants a partir de la darrera vocal accentuada, és encadenada  ABAB, ABAB, CDC, DCD. També es femenina i alterna en masculines (exemple segona estrofa).

La idea que l’autor vol transmetre és l’amor de la seva Pàtria, i relaciona un tópic literari que és Tempus fugit perquè nombra el pas del temps a la tercera estofa.