dimarts, 12 de juny de 2012

CONTE AL ESTIL DE PERE CALDERS


EL COTXE AUTODESANT

Un bon dia vaig decidir anar al centre del poble, més que res perquè necessitava alguna cosa que m’omplís el temps de la vida que em quedava. No se sap mai que pot passar, i ja sóc de l’edat de pedra jo. Fins i tot el vailets del barri em diuen que que sóc més vell que el cagar ajupit!.
Quan buscava alguna cosa que em fes el pes, vaig en veure una extravagant i sorprenent que em va canviar la vida. Vaig córrer com un llampec cap a la botiga i en un tres i no res ja hi era a dins, volia preguntar-li al jove dels cabells d’escarola què era aquell objecte tant innovador, i ho vaig fer però ell em va respondre:

-  Se’n riu de mi vell?
- No pas - vaig respondre-
- I doncs? perquè em pregunta això tant obvi? I ara, no m’expliqui un supar de duro!
- No pas - Vaig contestar-li intrigat per saber que era alló-

De cop i volta va aparèixer el pare del vailet i clarament vaig adonar-me'n que els fills s’assemblen als pares i solen heretar llus defectes. El pare tenia el mateix cabell d’escarola i esbujarrats. De fet, vaig veure clarament l’oportunitat de que aquell bon home m’ho expliqués, així que vaig anar al gra i vaig preguntar-li per a què servia aquella cosa i ell em respongué que alló era un cotxe “autodesant” i que podia anar sol  a tot arreu desant les coses que jo volgués al maleter. Vaig haver de rascar-me la butxaca per endur-me’n aquell invent.

Al cap de cinc minuts, ja era a dins del cotxe blau descapotable i la feinada que vaig tindre en entrar dins d’aquella miniatura, ja que, el forat era a mida per un vailet i no pas per a mi, però quan el vaig comprar no hi vaig pensar en això i no el podia tornar després de costar-me un ull de la cara o més aviat dos...
Aquest cotxe no li calia ni batzina, era un mini car de pedals. Era una autèntica inversió perquè per conduir aquell cotxet no calia ni carnet de conduir! Vaig entrar al primer supermercat que vaig trobar per posar a prova al meu cotxe nou.

La sorpresa me la vaig endur quan el cotxe començà a desar tot alló que jo deia en veu alta fins que, no se que li va passar que tenia ganes de jugar i jo no li podia impedir pas, així que, el cotxe va decidir parlar-li a cada persona que passava En aquest moment va ser quan em vaig començar a preocupar perquè algunes o altres xiuxiuejavent:

- A bon lloc ha anat a fer nyenya
- I tant! que s’ha pensat aquest?
-Quan anys deu tenir?
-És clar que passa per una crisi d’edat, en la vellesa volen actuar com a joves!

De sobte, un nen d’uns cinc anys va fer-me la competència i es va presentar amb un cotxe com el meu però en vermell. La mirada ho deia tot i em vaig negar a que em guanyés un nas de mocs que no devia saber ni contar fins a tres. Li vaig dir si volia jugar a un joc, si jo guanyava m’havia de regalar el cotxe i si ell guanyava li havia de donar jo a ell. Estava clar que jo guanyaria amb tants anys d’experiència, vam acordar que la destinació era  la caixa, des de la línia que separava els aliments dels productes de neteja.

Vaig quedar desconcertat quan de sobte, vaig intentar pedalar i el cotxe no es movia de lloc, en canvi si ho feien els productes que duia al maleter, tots corrien cap a la caixa, més ràpid que el marrec.

En certa manera, vaig guanyar perquè no havíem concretat què havia d’arribar a bans a la caixa, si nosaltres o els productes. Vaig convèncer al vailet que havia guanyat jo però la mare del vailet va acusar-me d’aprofitar-me d’un pobre innocent, així que no vaig quedar-me el que em pertanyia.
Jo se que la mare no s’atrevia dir-li al fill que havia de donar-me al cotxe i per això em deuria demanar el favor, em sento molt bon home per haver fet una bona acció i he aprés que a vegades has de fer coses que no desitges perquè altres persones siguin felices.



Berta Blanxart Nadal
1r Batxillerat

dimarts, 8 de maig de 2012

Autors exiliats com Pere Calders

ELS ANYS D'EXILI

L'exili és el fet d'abandonar, voluntàriament o per força el territori d'un estat. Generalment obeeix a motivacions polítiques. Molts autors, poetes i ecriptors van haver d'exiliar-se per no ser afusellats o morts. N'hi han que vn passar molts anys ora de la seva terra. Un d'aquets autors són:

1. Clementina Arderiu: 

Barcelona, 1889-1976. Va exiliarse l'any 1939, i al seu retorn a Catalunya van exercir un paper central a la resistència cultural. Va ser una poeta durant aquests anys.

2. Avel·lí Artís-Gener, Tísner: 

Barcelona, 1912-2000. Narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor. Es formà com a escenògraf i dibuixant, tot i que ben aviat s'interessà pel periodisme. Quan va esclatar la Guerra Civil s'allistà com a voluntari a l'exèrcit republicà i, en acabar, fou empresonat a França des d'on emigrà amb la seva família a Mèxic

3. Josep Carner: 

Escull l'exili mexicà però aconsegueix tornar a Europa. La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa.

4. Joan Oliver: 

Va ser un altre exiliat i poeta, narrador, traductor, entre d'altres. Es diu que és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional: nascut el 1899. Publica el primer llibre -de narracions- l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934 -circumstància que l'apropa cronològicament a EspriuRosselló-Pòrcel oVinyoli. D'altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric".


5. Josep Palau i Fabre:

Barcelona, 1917-2008. Palau i Fabre inicià la seva carrera literària amb el cultiu de la poesia cap a finals dels anys trenta. En els difícils moments de la guerra fou quan el poeta va sentir necessitat de consolidar un espai interior amb l'escriptura.

6. Carles Riba:

Barcelona23 de setembre 1893 - 12 de juliol 1959, va ser un escriptor i poeta catalàCompromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista.

dimarts, 17 d’abril de 2012

Els motius d'Antígona

- Tant a la tragèdia de Sòfocles com a la d'Espriu la protagonista morirà per no voler acceptar les lleis imposades pel rei Creont. Quins creus que són els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont? Es pot salvar Anígona com li demana Eumolp en el segon acte?Tant si la resposta és afirmativa com si és negativa, argumenta-la.


Els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont són que, vol enterrar a un dels seus germans, a Etèocles com es mereix, ja que aquest no havia rebut els rituals funeraris com l’altre germà Polínices.


Antígona es pot salvar perquè renuncia fugir malgrat el prec d'Eumolp, que li demana que se salvi quan es descoberta pels guàrdies.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Antígona - Salvador Espriu

Arbre genealògic de la família dl rei d'Èdip de les tragèdies gregues




Breu argument d'Antígona:

Laios, Rei de Tebes, del llinatge de Cadmos, es casa amb Iocasta, germana de Creont Rei de Corint. El matrimoni és estèril. Laios volia tenir fills. Apol.lo, per mitjà dels endevins de l'Oracle, li fa saber que no vol que tingui fills. Laios, rei de Tebes, té un fill, Edip.
Laios creu poder escapolir-se del càstig d'Apol.lo i abandona a l' Edip en el bosc. però, sobreviu. Un dia es troba amb el pare desconegut, Laios, i el mata. Edip es converteix en heroi nacional a Tebes per haver mort l'Esfinx que feia mal al poble. Creont, rei de Corint, li diu que es casi a Iocasta ignorant que aquesta és la seva mare.

Edip té 4 fills amb Iocasta: Dues noies - Antígona i Ismene -, i dos nois - Estèocles i Polinices-.
Mort el pare, els dos germans governen Tebes, un any un, l'altre any l'altre es disputen el poder. Polinices es desposeït dels seus drets i es dirigeix fugitiu a Argos on es casa amb la filla d'Adrast el senyor de la vila. Des d'allí planeja la seva venjança contra el seu germà Estèocles. Amb els soldats d'Argos va contra Tebes, a les portes de la ciutat de Tebes, mata el seu germà Estèocles i el seu germà el mata també a ell. 

Morts els dos germans sense descendència Creont esdevé nou rei.

Creont fa una llei que mana honorat com hereoi tebà a Estèocles i prohibeix honors i enterrament per a Polinices, una manera de condemnar-lo eternament. Qui desobeeixi aquests decret de Creont i enterri el cos de Polinices, serà condemnat a mort per la llei. 



Antígona, germana de tots dos desobeeix la llei de Creont i enterra a Polinices. Tirèsias, l'endeví de l'oracle, intenta salvar-la amb els seus arguments, però no ho pot evitar: La Llei de Creont no escolta raons. La Llei de Creont condemna a Antígona.

dimecres, 14 de març de 2012

Charles Pierre Baudelaire


Charles Pierre Baudelaire



Charles Baudelaire va néixer a París el 9 d'Abril de 1821 i va morir a la mateixa ciutat, París, a l'edat de 46 anys el 31 d'agost de 1867. 
Nomenat poeta maleït per la seva vida lliurada als excessos, i a la contemplació de la bellesa que va ser una arpa desolladora dels valors burgesos.
Barbey d'Aurevilly, periodista i escriptor francès, va dir d'ell que va ser el "Dante d'una època decadent". 

Va ser el poeta de major impacte en el simbolisme francès. Les influències més importants sobre ell van ser Théophile Gautier, Joseph de Maistre (de qui va dir que li havia ensenyat a pensar) i, en particular, Edgar Allan Poe, a qui va traduir extensament.

Les obres de Charles Baudelaire varen ser:

El 1845 començà a publicar poemes en revistes , tot seguit (La Fanfarlo, 1847), i, a partir del 1848, una llarga sèrie de traduccions d'Edgar Allan Poe.

El 1857 aparegué la primera edició de l'únic recull poètic de Charles Baudelaire, Les fleurs du mal, l'obra més significativa de l'autor. El poeta es llança a la recerca d'una veritat fosca i desconeguda a la qual arriba per una mescla dels sentits, d'una embriaguesa de l'esperit que permet percebre la presència de l'absolut.


El 1861 sortí la segona edició de poemes, precedida de poc pel primer llibre de prosa, Les paradis artificiels (assaig sobre les drogues en tant que estimulants de la imaginació), i seguida per la publicació, en revistes o diaris, dels primers "poemes en prosa" que havien de compondre Le Spleen de Paris (llibre pòstum). 

Baudelaire va ser per alguns la crítica i síntesi del Romanticisme, per a altres el precursor del Simbolisme, i tal vegada hagi estat ambdues coses alhora. També ésconsiderat el pare espiritual del decadentisme que aspira a épater la bourgeoisie(escandalitzar la burgesia). Els crítics coincideixen en assenyalar que formalment va obrir el camí de la poesia moderna. 

dijous, 9 de febrer de 2012

COMENTARI DE TEXT QUADERN D'ARAM (FRAGMENT)

COMENTARI DE TEXT- QUADERN D’ARAM


El fragment que comentaré és del capítol cinc de les pàgines 88 i 89 del llibre Quadern d’Aram escrit al 1997 per Maria Àngels Anglada (1930-1999), que va conrear la poesia, la narrativa, la traducció, l’assaig i la crítica literària.
Aquest fragment pertany al punt intermedi de la novel·la, i té una relació molt important amb la resta perquè és durant aquest viatge que succeeixen coses inoblidables que no poden deixar de recordar en capítols més endavant.

No és el primer cop que Maria Àngels Anglada tracta el genocidi ni la mediterrània,  per exemple va tractar el tema del genocidi en El violí d'Auschwitz (1995). En aquest llibre es mostra com eren les condicions de vida en un camp de concentració nazi i com havien de viure les persones que no eren cristianes o de pell clara.

Quadern d’Aram conté alguns elements que atenuen la tragèdia. Per altra banda, la diversitat de narradors que intervenen en la novel·la és un altre element que cal tenir en compte.
L’autora, en aquest llibre, va tractar l'angoixa radical del genocidi armeni, la supervivència i el patiment dels dos protagonistes davant la situació tant intensa que tenien, malgrat tot, van ser forts i van tirar endavant.

En el fragment que seguidament comentaré, els protagonistes estaran a Marsella, però ells viatgen per molts espais diferents i aquests espais són molt variats perquè poden ser protectors (dins de casa), terrestres, submarins (Aram neda pel mar), etc.

En aquest fragment, hi ha un narrador intern protagonista, que és Marik, ella redacta les seves vivències i és la que escriu en el quadern, ja que, Aram no pot escriure temporalment perquè està treballant en un vaixell de bussejador per trobar coralls i guanyar-se alguns diners. Marik escriu amb moltes descripcions, opinions i amb un rol de mare i de maduresa que el seu fill no té.
Cal recordar que ja han arribat a Marsella desprès d’un viatge impactant ple de sorpreses.

Marik escriu en el quadern la sort que van tenir en salvar-se dels turcs i poder escapar amb previsions ja que, molta gent va caure morta durant el trajecte i ells ho van veure amb els seus propis ulls. També està totalment d’acord que el seu fill, Aram, pensi que va madurar en poc temps perquè no es queixava de gana quan en tenia, va ser molt fort durant tot el trajecte i va comportar-se com tot un home quan va ajudar a la dona embarassada que va donar a la llum.

Si analitzem el fragment, podem observar que la narradora, Marik, anomena a personatges rodons com Aram i personatges plans com Grigor i la gent armènia.
L’espai d’aquest fragment és extern i apareix un motiu molt especial quan Marik diu: <<la darrera paraula sortida dels llavis de Vahé, quan ens dèiem adéu, va ser rosses.>>
La paraula rosses és un símbol que significa la bellesa transitòria de la vida humana, en relació que la felicitat és temporal.

El tema és, com he dit abans, la supervivència i la sort. Marik, tot estar dolguda, està contenta perquè el seu fill no és mort. Ho podem veure en aquest petit comentari: <<la meva prometença ens va salvar, a l’Aram i a mí.>>.

La llengua que utilitza la mare és clara, diu d’una manera especial les seves reflexions, si ens hi fixem podem veure com en el primer paràgraf exposa la seva opinió mitjançant un exemple que recorda (utilitzant signes de puntuació com els dos punts, les comes i les cometes).
Aquesta reflexió és quan explica la maduresa d’Aram i Grigor.
També, fa moltes opinions i declaracions des del seu punt de vista << M’ha impressionat>>, << jo tenia la intenció>>, etc.


En conclusió, aquest fragment reflecteix diferents sentiments en les paraules de Marik, ens transmet, per una banda, enyorança de la família (sobretot Vahé) i de casa seva. Encara que, també hi ha un sentiment d’avançar, mirar endavant i intentar refer la vida pel seu fill, que per a ella és la joia que li ha quedat, te por a perdre’l i per això lluitarà perquè no sigui així. El fragment té una clara relació amb l’obra perquè és el punt intermedi de la novel·la on es veuen els sentiments a flor de pell, i reflecteix el caràcter de cada personatge.






Berta Blanxart Nadal
Literatura Catalana
1r Batxillerat