EL COTXE AUTODESANT
Un bon dia vaig decidir anar al centre del poble, més que res perquè necessitava alguna cosa que m’omplís el temps de la vida que em quedava. No se sap mai que pot passar, i ja sóc de l’edat de pedra jo. Fins i tot el vailets del barri em diuen que que sóc més vell que el cagar ajupit!.
Quan buscava alguna cosa que em fes el pes, vaig en veure una extravagant i sorprenent que em va canviar la vida. Vaig córrer com un llampec cap a la botiga i en un tres i no res ja hi era a dins, volia preguntar-li al jove dels cabells d’escarola què era aquell objecte tant innovador, i ho vaig fer però ell em va respondre:
- Se’n riu de mi vell?
- No pas - vaig respondre-
- I doncs? perquè em pregunta això tant obvi? I ara, no m’expliqui un supar de duro!
- No pas - Vaig contestar-li intrigat per saber que era alló-
De cop i volta va aparèixer el pare del vailet i clarament vaig adonar-me'n que els fills s’assemblen als pares i solen heretar llus defectes. El pare tenia el mateix cabell d’escarola i esbujarrats. De fet, vaig veure clarament l’oportunitat de que aquell bon home m’ho expliqués, així que vaig anar al gra i vaig preguntar-li per a què servia aquella cosa i ell em respongué que alló era un cotxe “autodesant” i que podia anar sol a tot arreu desant les coses que jo volgués al maleter. Vaig haver de rascar-me la butxaca per endur-me’n aquell invent.
Al cap de cinc minuts, ja era a dins del cotxe blau descapotable i la feinada que vaig tindre en entrar dins d’aquella miniatura, ja que, el forat era a mida per un vailet i no pas per a mi, però quan el vaig comprar no hi vaig pensar en això i no el podia tornar després de costar-me un ull de la cara o més aviat dos...
Aquest cotxe no li calia ni batzina, era un mini car de pedals. Era una autèntica inversió perquè per conduir aquell cotxet no calia ni carnet de conduir! Vaig entrar al primer supermercat que vaig trobar per posar a prova al meu cotxe nou.
La sorpresa me la vaig endur quan el cotxe començà a desar tot alló que jo deia en veu alta fins que, no se que li va passar que tenia ganes de jugar i jo no li podia impedir pas, així que, el cotxe va decidir parlar-li a cada persona que passava En aquest moment va ser quan em vaig començar a preocupar perquè algunes o altres xiuxiuejavent:
- A bon lloc ha anat a fer nyenya
- I tant! que s’ha pensat aquest?
-Quan anys deu tenir?
-És clar que passa per una crisi d’edat, en la vellesa volen actuar com a joves!
De sobte, un nen d’uns cinc anys va fer-me la competència i es va presentar amb un cotxe com el meu però en vermell. La mirada ho deia tot i em vaig negar a que em guanyés un nas de mocs que no devia saber ni contar fins a tres. Li vaig dir si volia jugar a un joc, si jo guanyava m’havia de regalar el cotxe i si ell guanyava li havia de donar jo a ell. Estava clar que jo guanyaria amb tants anys d’experiència, vam acordar que la destinació era la caixa, des de la línia que separava els aliments dels productes de neteja.
Vaig quedar desconcertat quan de sobte, vaig intentar pedalar i el cotxe no es movia de lloc, en canvi si ho feien els productes que duia al maleter, tots corrien cap a la caixa, més ràpid que el marrec.
En certa manera, vaig guanyar perquè no havíem concretat què havia d’arribar a bans a la caixa, si nosaltres o els productes. Vaig convèncer al vailet que havia guanyat jo però la mare del vailet va acusar-me d’aprofitar-me d’un pobre innocent, així que no vaig quedar-me el que em pertanyia.
Jo se que la mare no s’atrevia dir-li al fill que havia de donar-me al cotxe i per això em deuria demanar el favor, em sento molt bon home per haver fet una bona acció i he aprés que a vegades has de fer coses que no desitges perquè altres persones siguin felices.
Berta Blanxart Nadal
1r Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada