ARMÈNIA

1. EL PAÍS D'ARMÈNIA

És un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

2. HISÒRIA

Armènia va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió, al començament del segle IV. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.

El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 s'integra, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia. El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular. Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

3. MAPA

4. GENOCIDI I DIÀSPORA

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.

La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

La diàspora armènia es refereix a les comunitats armènia fora de la República d'Armènia i l'auto proclamada república independent de facto de Nagorno-Karabakh. La comunitat armènia, regió de Geòrgia és de vegades considerat com no la diàspora de la comunitat, per els seus estrets vincles amb Armènia i la presència històrica dels armeni.

Alguns autors que han tractat  tema:

- Franz Werfel amb Els 40 dies de Musa Dagh publicat al 1933:

És una novel · la escrita per l'autor jueu Franz Werfel al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc a Musa Dagh el 1915 durant el genocidi armeni perpetrat per l'Estat Turc.

La novel · la és un relat de ficció basat en la defensa de la vida real de Musa Dagh pels armenis que s'enfrontaven a les deportacions i massacres sistemàticament ordenades pel govern central. Encara que narra l'extermini dels armenis a mans de l'imperi otomà, aquesta és l'obra que llegien els jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri, doncs la seva història reflecteix, millor que cap altra, el seu martiri.

-Marc Morte amb Els fills de l'Ararat publicat al 2008:

A través de les paraules de l'anciana senyora Argopian, Kevin reviu la vida d'una nena i la seva família en un petit poble de l'interior d'Anatòlia fins que la barbàrie s'abat sobre ells. En aquest descens a l'infern, Araxie s'enfrontarà a la vida en tota la seva cruesa i perdrà la seva innocència per sempre, però també coneixerà persones i llocs que li
demostraran que fins i tot en el pitjor dels deserts la vida és capaç de sobreviure.

-Atom Egoyan amb Ararat publicat al 2002:

Està basada en la massacre de Van, durant el Genocidi Armeni.
A més d'explorar l'impacte humà d'aquest esdeveniment històric, la pel·lícula també examina la naturalesa de la veritat i la seva representació a través de l'art. 

Aquesta pel·lícula entrellaça les històries de dues famílies, amb conflictes interiors sense resoldre. Raffi, d'origen armeni, lluita amb el record del seu pare i amb les reaccions oposades que aquest record suscita en la seva mare.

M. Àngels Anglada

LA SEVA BIOGRAFÍA

Va néixer el 1930 a Vic, i curiosament va morir el dia de Sant Jordi de l'any 1999. M. Àngels Anglada era la gran de quatre germans i durant la guerra del 1936-1939 van ésser refugiats a Eukadi on allà cursa els seus estudis primaris. Encara que van ser tres anys, ella té un record molt feliç de Vic. 

Al 1945 comença a destacar en els certàmens literaris escolars, es pot dir que comença la seva carrera guanyat un premi o altre, en el certamen esmentat anteriorment. També escriu els seus primers poemes en català i posteriorment, cursa a la Universitat on coneix el seu futur marit.

Assisteix a cursos clandestins de llengua catalana, aquestes classes eren gratuïtes i també, havia assistit a alguna classe o conferència de tema literàri.

Al 1950 va  vitjar a Roma amb el seu marit Jordi de viatje de noces. I al 1951 obté un premi de llicenciatura en Filologia classica a la Universitat de Barcelona, on allà s'instala. Tot seguit, van néixer les seves filles i no tenia gaire temps per escriure, així doncs, escribia poemes familiars que no publicaba i fins que no va tenir un despatx no va escriure seriosament.

Al 1968 M.Àngels Anglada va ser professora de grac en un institut de Figueres i col·laborava en rebistes locals. Quan passen dos anys, va publicar el seu primer llibre de poemes, fa classes de català, forma part d'un jurat de premis literaris...

Després, participa en el festival de poesia l'any 1975 i continua escrivint poemes i col·laborant a diaris o revistes. No és fins al 1978 que guanya el premi de Josep Pla i tot seguit de la mort de son pare, publica el recull de poemes "Kiparissia". No només fa tot això sino que, també col·labora al 1980 en diversos moviments polítics i cívics. 

Al 1990, no té activitats clandestines i està al intitut d'Estudis Catalans.A treballat recollint dialectismes empordanesos pel Diccionari de Llengua Catalana, i també està a la comissió de lèxic.
A més a més publica Columnes d'hores , L'agent del rei,  La durada permèlia i altres contes, i finalment, Epigrames.

Al 1995,  rep la Creu de Sant Jordi i per últim publica El violí d'Auschwitz.


Aixó és tot, per acabar us deixo una foto del llibre anterior esmentat.

EL MÉS VELL DEL POBLE (ANTOLOGIA POÈTICA)

EL MÉS VELL DEL POBLE

Jo comentaré aquest poema de Josep Carner que pertany a l’Antologia poètica Supervivent d’un camp remot (Pàg. 83).

Està escrita per Josep Carner (Barcelona 1884 -Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat.

L’any 1966 va publicar el seu darrer llibre de poemes, El tomb de l’any. 

(3ª etapa). On insisteix en la visió personal del paisatge que li era més pròxim i en l’enyorança del paisatge absent.

El darrer poema d’aquest  llibre és “El més vell del poble”, un poema emocionat i emocionant com es pot dir de ben pocs.

És una declaració de principis, una declaració d’amor a la Pàtria i la bandera, és el resum de la seva fecunda vida, un autoretrat precís i és també, lamentablement, un comiat. 

És un poema amb quatre estrofes, els dos primers tenen quatre versos i els dos últims en tenen tres. Són decasíl·labs (de 10, art major).

Té una rima consonant ja que es repeteixen totes les vocals i consonants a partir de la darrera vocal accentuada, és encadenada  ABAB, ABAB, CDC, DCD. També es femenina i alterna en masculines (exemple segona estrofa).

La idea que l’autor vol transmetre és l’amor de la seva Pàtria, i relaciona un tópic literari que és Tempus fugit perquè nombra el pas del temps a la tercera estofa.

DIFERÈNCIES ENTRE L’OBRA DE TEATRE I EL MUSICAL MAR I CEL

DIFERÈNCIES ENTRE L’OBRA DE TEATRE I EL MUSICAL MAR I CEL

En aquest comentari, explicaré algunes de les principals diferències entre l’obra de teatre Mar i Cel escrita per Àngel Guimerà i el musical de Dagoll Degom.

Primer de tot, Àngel Guimerà no havia adaptat l’obra perquè s’interpretés com a musical, i cal dir que Dagoll Degom se n’ha sortit bastant bé ja que el vestuari, l’espai i el maquillatge semblava real (com si estiguéssim tots en aquella època).

La primer diferència que podem observar, és que en el musical a la primera escena surt el rei i el bisbe estaven parlant dels moriscos i la seva expulsió, i mantenen una petita discussió entre tots. En l’obra que va escriure Guimerà no hi surt.

Un altra diferència és que apareix un nou personatge, un grumet. Ell està a favor dels corsaris i en un moment donat salva la vida a Saïd. Aquest personatge dóna vida al musical, i intervé sovint, cosa que en l’obra de l’autor no apareix.

També podríem anomenar un altre personatge que és la germana de Blanca, tampoc apareix a l’obra, seguit d’altres dones cristianes.

Dagoll Dagom utilitza un llenguatge més actual i suprimeix algunes paraules, per exemple, per comptes d’ <<arraix>> diu senzillament, <<capità>>  . També, en comptes de dirigir-se cap a Alger és dirigeixen cap a un altra lloc(en el musical).

Cal afegir que, en una escena del musical, Saïd ordena que es castigui a Malek amb fuetades, per contra, en l’obra de Guimerà no.

Una altra diferència important és que Blanca en l’obra, havia estat en un convent i viatjava perquè professés. En canvi, al musical Blanca viatjava al vaixell a fi de casar-se amb Ferran.

Per últim, una escena molt important, emotiva i molt diferent a la de l’obra és l’última. Carles mata Saïd, i Blanca se suïcida al seu costat. A continuació són llençats a l’aigua. Aquesta acció presenta un paral·lelisme amb l’escena del principi, en la qual els cossos de dos mariners morts són tirats també per la borda. En l’obra es veu que Carles dispara i rep Blanca, Saïd l’agafa i es llancen al mar.

En conclusió, hi han molts aspectes canviats per tal d’entretenir el públic, han afegit personatges per entendre millor l’obra i en genaral, ha estat bé veure el musical per saber una mica més sobre l’obra de Guimerà i per aprofundir-la.

TREBALL SOBRE POESIA

Definició de poesia personal:

La poesia és l'art que té una persona (autor) en escriure els seus sentiments, emocions o opinions d'una manera ordenada, clara i amb ritme.

Temes i tòpics literaris en la poesia:

He trobat un poema per a cadascun d'aquests temes:

-VIDA: He cercat un poema de Francesc Fontanella, Desengany del món.
El tòpic literari d'aquest poema és "Tempus fuguit" que significa el pas del temps, és a dir, tot és passatger i destinat a la destrucció. Aquí us deixo un fragment d’aquest poema:


Fugen volant les hores,
i en globus cristal·lins
la pols que cau desperta
a la que està dormint.


-MORT: He escollit Eneida de Vigili. El tòpic literari és el suïcidi per amor, la mort com a alliberació d’una passió que provoca grans sofriments. Aquí us deixo un fragment d’aquest poema:


Aleshores, Dido s’ajagué damunt el llit i digué aquestes últimes paraules: “Despulles que vaig estimar mentre els fats i els déus m’ho permeteren, accepteu la meva ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. He acabat de viure i he acomplert el camí que m’havia traçat la Fortuna: i ara, gran, baixarà la meva ombra sota terra.

- AMOR: Dins de l’Antologia poètica de Josep Carner vaig cercar un que em va cridar l’atenció, Cor fidel. El tòpic literari d’aquest poema és “Vulnus amoris”, és a dir; “la ferida de l’amor”, una “dolça ferida” que causa plaer i sofriment al mateix temps.

A una dolor que va al dellà del seny

fa només l’Impossible cara tendra.―

El pur palau esdevingué pedreny:

els murs són aire, el teginat és cendra.

-NATURA: Antologia poètica de Josep Carner, Illa. El tópic literari és “Locus Amoenus” que vol dir  “lloc agradable”.


Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Finalment, he relacionat el poema de Vigili amb una pel·lícula que és "LOST AND DELIRIOUS" perquè tracten del suïcidi per amor.

EL NOUCENTISME

NOUCENTISME

Esquema

Els fets històrics compresos durant el noucentisme van ésser:

1. Creació de la solidaritat catalana (1906)

2. Creació d’instituts d’estudis catalans (1907)

3. Primeres normes ortogràfiques (1913)

4. Primera Guerra Mundial (19014-1918)

5. Crisi econòmica i social (1919-1923)

6. Es posa fi al proteccionisme. Dictadura de Primo Rivera (1923)

Cronologia: del 1906 al 1923

Objectius:

1. Transformar la societat catalana i modernitzar-la.

2. Llengua catalana literària (normativització)

3. Recuperar la literatura catalana passada

4. Escriptors professionals

5. Escola catalana

6. Consell pedagògic

7. Biblioteques populars

Etapes:

Hi ha dos etapes, la combativa (1906-1914) i la establerta (1914-1923):

1. 1898-1905: Insinua noucentisme polític

2. Etapa combativa: Màxima esplendor, normes ortogràfiques (Pompeu Fabra) i

    Mancomunitat de Catalunya.

3. Fi del moviment

4. Etapa establerta: Primo de Rivera suprimeix la Mancomunitat

Narrativa:

Carles Soldevila i Ernest Martínex Ferrando

Poesia:

Miquel costa i Llobera, Josep Carner, Carles Riba, Eugeni d'Ors i

Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost).

Conceptes claus:

1. Imperialisme: és l'expansió del propi territori o de la pròpia influència a base de dominar altres països i formar una unitat.

2. Arbitrarisme: elements pels quals l'autor expressa les seves idees

3. Classicisme: imposició de l'ordre i la norma sobre la realitat.

4. Civilitat: Idea mitificada d'una societat sense conflictes

5. Domini de la raó sobre les emocions

6. Mediterranisme: retorns als orígens i als valors mediterranis dels antics grecs i llatins 

COMENTARI DE TEXT MAR I CEL D'ÀNGEL GUIMERÀ

MAR I CEL – Àngel Guimerà

Comentari de text

El fragment que he triat, pertany a l’obra de Mar i Cel d’Àngel Guimerà (1845-1924), obra que va ser escita al 1888. Està situada a l’època de la Renaixença, és una tragèdia romàntica amb un llenguatge romàntic i dramàtic.

Mar i cel pertany a la seva primera etapa, és a dir, a l'etapa de les tragèdies romàntiques, els símbols d’aquesta obra són el mar i el cel talcom diu el títol, ja que l mar (Saïd) i el cel (Blanca) no es troben en lloc més que en l'horitzó.

L’escena  que he escollit és la XIII del primer acte.
A l’escena, hi ha un diàleg entre Ferran, Joanot, Saïd, Carles, Hassèn, Malek, Mahomet i Osman.
El tema d’aquesta escena és les creences de totes les persones que estan a dalt del vaixell.

L’estructura d’aquesta escena està escrita en vers i està dividida en tres actes, dels quals són diàlegs.
Les escenes és produeixen dins d’un vaixell, concretament al camarot. De fet tota l’obra passa en aquest vaixell corsari.
L’autor utilitza un llenguatge emfàtic, hi han algunes paraules difícils d’entendre perquè no són actuals. Àngel Guimerà utilitza molts hipèrbatons i diu alguns castellanismes.
El temps extern d’aquesta obra és a l’època de la Renaixença,en el temps de l’expolció dels moriscos. I el temps intern segueix l’ordre lineal perquè el temps va seguint.
Els personatges están descrits mitjançant la caracterització indirecta perquè som nosaltres qui deduim com són. Hi han els persontages principals (Saïd i Blanca) i els personatges secundaris (Carles, Ferran i els corsaris). Apareixen personatges dinamics perquè evolucionen durant la obra,com per exemple Blanca i Saïd que canvien de personalitat per amor. També apareixen personatges estàtics perquè no canvien durant l’obra com per exemple els corsaris o el pare de Blanca.

En aquesta escena, apareix Joanot que és un renegat perquè era cristià i ara està al vaixell musulmà amb la tripulació, sempre compleix les ordres que li mana Saïd que és el capità. També apareixen Ferran i Carles que són dos cristians que van ser assaltats pels musulmans. I finalment, apareixen els altres corsaris.

Aquest fragment explica com en Ferran i en Carles descobreixen que en Joanot és un renegat, en Joanot està preocupat i li explica al seu capità que l’han descobert i els altres corsaris se’n riuen. En canvi, Ferran sent compassió pel renegat i en Carles està enrabiat i mostra menyspreu cap a tots els pirates, fins i tot en Joanot que també és cristià.
Aquest petit fragment de l’obra és molt important, perquè marca un abans i un després en la relació d’en Joanot, en Ferran i el Carles.

En conclusió, aquesta escena expressa sentiments com desesperació, confusió, etc.
Es pot dir que és una de les escenes importants perquè és coneix el caràcter de molts personatges i els problemes que han tingut. A partir d’aquesta escna en Joanot tracta diferent als cristians i per aquest motiu crec que és una escena important en el llibre.

Mar i Cel - Àngel Guimerà (Activitats finals del llibre)

Abans de llegir la lectura, com observaràs Mar i cel és fa referència tant els pirates com els corsaris. Aquí deixo algunes semblances i algunes diferències:


-Un pirata és una persona que dirigeix la tripulació (o que en forma part) d'una embarcació que es dedica a robar i capturar altres embarcacions.

-Un corsari és una persona que es dedicava a cercar, assaltar i destruir naus pirates i/o enemigues.

Una diferència d'un pirata a un corsari és que només tenien l'objectiu del lucre personal, volien aconseguir grans botins després de la captura de vaixells i venda de tot allò de valor capturat.

Els pirates no depenien de ningú, ni tenien que rendir comptes a ningú. Però tampoc tenien la protecció de cap país i eren perseguits per tots. En canvi, els corsaris eren un grup que tenien el permís de ''Palés de Cors" i podia practicar la pirateria contra vaixells, rebent a canvi una part del botí.

També fa referència als moriscos, he trobat informació que explica qui eren, creences, l'expulsió...


Els moriscos eren el conjunt d'habitants d'origen musulmà o/i de creences islàmiques.

Els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura. Tot i que formalment cristianitzats, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis (llengua, costums, vestits, etc.) 

La monarquia espanyola va decidir expulsar els moriscos perquè els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani.

Els moriscos van ser embarcats al port, alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. Altres, van ser abandonats i van ser saquejats per tribus locals.

En la segona fase de l'expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on consta que alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida.

Àngel Guimerà