EL MÉS VELL DEL POBLE
Jo comentaré aquest poema de Josep Carner que pertany a l’Antologia poètica Supervivent d’un camp remot (Pàg. 83).
Està escrita per Josep Carner (Barcelona 1884 -Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat.
L’any 1966 va publicar el seu darrer llibre de poemes, El tomb de l’any.
(3ª etapa). On insisteix en la visió personal del paisatge que li era més pròxim i en l’enyorança del paisatge absent.
El darrer poema d’aquest llibre és “El més vell del poble”, un poema emocionat i emocionant com es pot dir de ben pocs.
És una declaració de principis, una declaració d’amor a la Pàtria i la bandera, és el resum de la seva fecunda vida, un autoretrat precís i és també, lamentablement, un comiat.
És un poema amb quatre estrofes, els dos primers tenen quatre versos i els dos últims en tenen tres. Són decasíl·labs (de 10, art major).
Té una rima consonant ja que es repeteixen totes les vocals i consonants a partir de la darrera vocal accentuada, és encadenada ABAB, ABAB, CDC, DCD. També es femenina i alterna en masculines (exemple segona estrofa).
La idea que l’autor vol transmetre és l’amor de la seva Pàtria, i relaciona un tópic literari que és Tempus fugit perquè nombra el pas del temps a la tercera estofa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada