ELS NÚVOLS DE MÀRIUS TORRES (Vídeo)

Charles Pierre Baudelaire

Charles Baudelaire va néixer a París el 9 d'Abril de 1821 i va morir a la mateixa ciutat, París, a l'edat de 46 anys el 31 d'agost de 1867. 

Nomenat poeta maleït per la seva vida lliurada als excessos, i a la contemplació de la bellesa que va ser una arpa desolladora dels valors burgesos.

Barbey d'Aurevilly, periodista i escriptor francès, va dir d'ell que va ser el "Dante d'una època decadent". 

Va ser el poeta de major impacte en el simbolisme francès. Les influències més importants sobre ell van ser Théophile Gautier, Joseph de Maistre (de qui va dir que li havia ensenyat a pensar) i, en particular, Edgar Allan Poe, a qui va traduir extensament.

Les obres de Charles Baudelaire varen ser:

El 1845 començà a publicar poemes en revistes , tot seguit (La Fanfarlo, 1847), i, a partir del 1848, una llarga sèrie de traduccions d'Edgar Allan Poe.

El 1857 aparegué la primera edició de l'únic recull poètic de Charles Baudelaire, Les fleurs du mal, l'obra més significativa de l'autor. El poeta es llança a la recerca d'una veritat fosca i desconeguda a la qual arriba per una mescla dels sentits, d'una embriaguesa de l'esperit que permet percebre la presència de l'absolut.

El 1861 sortí la segona edició de poemes, precedida de poc pel primer llibre de prosa, Les paradis artificiels (assaig sobre les drogues en tant que estimulants de la imaginació), i seguida per la publicació, en revistes o diaris, dels primers "poemes en prosa" que havien de compondre Le Spleen de Paris (llibre pòstum). 

Baudelaire va ser per alguns la crítica i síntesi del Romanticisme, per a altres el precursor del Simbolisme, i tal vegada hagi estat ambdues coses alhora. També ésconsiderat el pare espiritual del decadentisme que aspira a épater la bourgeoisie(escandalitzar la burgesia). Els crítics coincideixen en assenyalar que formalment va obrir el camí de la poesia moderna. 

COMENTARI DE TEXT QUADERN D'ARAM (FRAGMENT)

COMENTARI DE TEXT- QUADERN D’ARAM

El fragment que comentaré és del capítol cinc de les pàgines 88 i 89 del llibre Quadern d’Aram escrit al 1997 per Maria Àngels Anglada (1930-1999), que va conrear la poesia, la narrativa, la traducció, l’assaig i la crítica literària.
Aquest fragment pertany al punt intermedi de la novel·la, i té una relació molt important amb la resta perquè és durant aquest viatge que succeeixen coses inoblidables que no poden deixar de recordar en capítols més endavant.

No és el primer cop que Maria Àngels Anglada tracta el genocidi ni la mediterrània,  per exemple va tractar el tema del genocidi en El violí d'Auschwitz (1995). En aquest llibre es mostra com eren les condicions de vida en un camp de concentració nazi i com havien de viure les persones que no eren cristianes o de pell clara.

Quadern d’Aram conté alguns elements que atenuen la tragèdia. Per altra banda, la diversitat de narradors que intervenen en la novel·la és un altre element que cal tenir en compte.

L’autora, en aquest llibre, va tractar l'angoixa radical del genocidi armeni, la supervivència i el patiment dels dos protagonistes davant la situació tant intensa que tenien, malgrat tot, van ser forts i van tirar endavant.

En el fragment que seguidament comentaré, els protagonistes estaran a Marsella, però ells viatgen per molts espais diferents i aquests espais són molt variats perquè poden ser protectors (dins de casa), terrestres, submarins (Aram neda pel mar), etc.

En aquest fragment, hi ha un narrador intern protagonista, que és Marik, ella redacta les seves vivències i és la que escriu en el quadern, ja que, Aram no pot escriure temporalment perquè està treballant en un vaixell de bussejador per trobar coralls i guanyar-se alguns diners. Marik escriu amb moltes descripcions, opinions i amb un rol de mare i de maduresa que el seu fill no té.

Cal recordar que ja han arribat a Marsella desprès d’un viatge impactant ple de sorpreses.

Marik escriu en el quadern la sort que van tenir en salvar-se dels turcs i poder escapar amb previsions ja que, molta gent va caure morta durant el trajecte i ells ho van veure amb els seus propis ulls. També està totalment d’acord que el seu fill, Aram, pensi que va madurar en poc temps perquè no es queixava de gana quan en tenia, va ser molt fort durant tot el trajecte i va comportar-se com tot un home quan va ajudar a la dona embarassada que va donar a la llum.

Si analitzem el fragment, podem observar que la narradora, Marik, anomena a personatges rodons com Aram i personatges plans com Grigor i la gent armènia.

L’espai d’aquest fragment és extern i apareix un motiu molt especial quan Marik diu: <<la darrera paraula sortida dels llavis de Vahé, quan ens dèiem adéu, va ser rosses.>>

La paraula rosses és un símbol que significa la bellesa transitòria de la vida humana, en relació que la felicitat és temporal.

El tema és, com he dit abans, la supervivència i la sort. Marik, tot estar dolguda, està contenta perquè el seu fill no és mort. Ho podem veure en aquest petit comentari: <<la meva prometença ens va salvar, a l’Aram i a mí.>>.

La llengua que utilitza la mare és clara, diu d’una manera especial les seves reflexions, si ens hi fixem podem veure com en el primer paràgraf exposa la seva opinió mitjançant un exemple que recorda (utilitzant signes de puntuació com els dos punts, les comes i les cometes).

Aquesta reflexió és quan explica la maduresa d’Aram i Grigor.

També, fa moltes opinions i declaracions des del seu punt de vista << M’ha impressionat>>, << jo tenia la intenció>>, etc.

En conclusió, aquest fragment reflecteix diferents sentiments en les paraules de Marik, ens transmet, per una banda, enyorança de la família (sobretot Vahé) i de casa seva. Encara que, també hi ha un sentiment d’avançar, mirar endavant i intentar refer la vida pel seu fill, que per a ella és la joia que li ha quedat, te por a perdre’l i per això lluitarà perquè no sigui així. El fragment té una clara relació amb l’obra perquè és el punt intermedi de la novel·la on es veuen els sentiments a flor de pell, i reflecteix el caràcter de cada personatge.

Berta Blanxart Nadal

Literatura Catalana

1r Batxillerat  

EL VIATGE PER LA MEDITERRÀNIA DEL QUADERN D'ARAM

EL VIATGE PER LA MEDITERRÀNIA

Ordre del seu viatge:

1. Trebisonda 

2. Monestir de Narek

3. Van

4. Ecmiadzin

5. Jerevan

6. Atenes

7. Corint

8. Petràs

9. Bríndisi

10. Gènova

11. Marsella

12. Cadaqués

ARMÈNIA

1. EL PAÍS D'ARMÈNIA

És un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

2. HISÒRIA

Armènia va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió, al començament del segle IV. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.

El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 s'integra, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia. El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular. Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

3. MAPA

4. GENOCIDI I DIÀSPORA

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.

La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

La diàspora armènia es refereix a les comunitats armènia fora de la República d'Armènia i l'auto proclamada república independent de facto de Nagorno-Karabakh. La comunitat armènia, regió de Geòrgia és de vegades considerat com no la diàspora de la comunitat, per els seus estrets vincles amb Armènia i la presència històrica dels armeni.

Alguns autors que han tractat  tema:

- Franz Werfel amb Els 40 dies de Musa Dagh publicat al 1933:

És una novel · la escrita per l'autor jueu Franz Werfel al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc a Musa Dagh el 1915 durant el genocidi armeni perpetrat per l'Estat Turc.

La novel · la és un relat de ficció basat en la defensa de la vida real de Musa Dagh pels armenis que s'enfrontaven a les deportacions i massacres sistemàticament ordenades pel govern central. Encara que narra l'extermini dels armenis a mans de l'imperi otomà, aquesta és l'obra que llegien els jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri, doncs la seva història reflecteix, millor que cap altra, el seu martiri.

-Marc Morte amb Els fills de l'Ararat publicat al 2008:

A través de les paraules de l'anciana senyora Argopian, Kevin reviu la vida d'una nena i la seva família en un petit poble de l'interior d'Anatòlia fins que la barbàrie s'abat sobre ells. En aquest descens a l'infern, Araxie s'enfrontarà a la vida en tota la seva cruesa i perdrà la seva innocència per sempre, però també coneixerà persones i llocs que li
demostraran que fins i tot en el pitjor dels deserts la vida és capaç de sobreviure.

-Atom Egoyan amb Ararat publicat al 2002:

Està basada en la massacre de Van, durant el Genocidi Armeni.
A més d'explorar l'impacte humà d'aquest esdeveniment històric, la pel·lícula també examina la naturalesa de la veritat i la seva representació a través de l'art. 

Aquesta pel·lícula entrellaça les històries de dues famílies, amb conflictes interiors sense resoldre. Raffi, d'origen armeni, lluita amb el record del seu pare i amb les reaccions oposades que aquest record suscita en la seva mare.

M. Àngels Anglada

LA SEVA BIOGRAFÍA

Va néixer el 1930 a Vic, i curiosament va morir el dia de Sant Jordi de l'any 1999. M. Àngels Anglada era la gran de quatre germans i durant la guerra del 1936-1939 van ésser refugiats a Eukadi on allà cursa els seus estudis primaris. Encara que van ser tres anys, ella té un record molt feliç de Vic. 

Al 1945 comença a destacar en els certàmens literaris escolars, es pot dir que comença la seva carrera guanyat un premi o altre, en el certamen esmentat anteriorment. També escriu els seus primers poemes en català i posteriorment, cursa a la Universitat on coneix el seu futur marit.

Assisteix a cursos clandestins de llengua catalana, aquestes classes eren gratuïtes i també, havia assistit a alguna classe o conferència de tema literàri.

Al 1950 va  vitjar a Roma amb el seu marit Jordi de viatje de noces. I al 1951 obté un premi de llicenciatura en Filologia classica a la Universitat de Barcelona, on allà s'instala. Tot seguit, van néixer les seves filles i no tenia gaire temps per escriure, així doncs, escribia poemes familiars que no publicaba i fins que no va tenir un despatx no va escriure seriosament.

Al 1968 M.Àngels Anglada va ser professora de grac en un institut de Figueres i col·laborava en rebistes locals. Quan passen dos anys, va publicar el seu primer llibre de poemes, fa classes de català, forma part d'un jurat de premis literaris...

Després, participa en el festival de poesia l'any 1975 i continua escrivint poemes i col·laborant a diaris o revistes. No és fins al 1978 que guanya el premi de Josep Pla i tot seguit de la mort de son pare, publica el recull de poemes "Kiparissia". No només fa tot això sino que, també col·labora al 1980 en diversos moviments polítics i cívics. 

Al 1990, no té activitats clandestines i està al intitut d'Estudis Catalans.A treballat recollint dialectismes empordanesos pel Diccionari de Llengua Catalana, i també està a la comissió de lèxic.
A més a més publica Columnes d'hores , L'agent del rei,  La durada permèlia i altres contes, i finalment, Epigrames.

Al 1995,  rep la Creu de Sant Jordi i per últim publica El violí d'Auschwitz.


Aixó és tot, per acabar us deixo una foto del llibre anterior esmentat.

EL MÉS VELL DEL POBLE (ANTOLOGIA POÈTICA)

EL MÉS VELL DEL POBLE

Jo comentaré aquest poema de Josep Carner que pertany a l’Antologia poètica Supervivent d’un camp remot (Pàg. 83).

Està escrita per Josep Carner (Barcelona 1884 -Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat.

L’any 1966 va publicar el seu darrer llibre de poemes, El tomb de l’any. 

(3ª etapa). On insisteix en la visió personal del paisatge que li era més pròxim i en l’enyorança del paisatge absent.

El darrer poema d’aquest  llibre és “El més vell del poble”, un poema emocionat i emocionant com es pot dir de ben pocs.

És una declaració de principis, una declaració d’amor a la Pàtria i la bandera, és el resum de la seva fecunda vida, un autoretrat precís i és també, lamentablement, un comiat. 

És un poema amb quatre estrofes, els dos primers tenen quatre versos i els dos últims en tenen tres. Són decasíl·labs (de 10, art major).

Té una rima consonant ja que es repeteixen totes les vocals i consonants a partir de la darrera vocal accentuada, és encadenada  ABAB, ABAB, CDC, DCD. També es femenina i alterna en masculines (exemple segona estrofa).

La idea que l’autor vol transmetre és l’amor de la seva Pàtria, i relaciona un tópic literari que és Tempus fugit perquè nombra el pas del temps a la tercera estofa.